cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

El nord des del sud

«La inconsciència nacional en la terminologia i la concepció del país és de dimensions notables. És normal sentir a les nostres ràdios i televisions parlar de la Cerdanya “francesa”, cosa que n’implica una d’espanyola»

 

No sé com vaig assabentar-me’n, però l’estiu de 1969, tenia disset anys, vaig anar a Catalunya Nord per primer cop a la vida, a la Universitat Catalana d’Estiu, just acabada de convocar. En realitat, ni jo ni ningú sabíem encara que Prada era a Catalunya Nord, perquè encara no se’n deia així. Després hi vaig tornar, cada agost, ininterrompudament fins al 1996. A banda de Prada, per a mi i els meus, Perpinyà, Cotlliure, Banyuls, Vilafranca, Oleta, Eus, Font Romeu, Illa, Marquixanes, Argelers o Salses, formen part del nostre paisatge sentimental, amb naturalitat. A Salses és on, justament, he fet la caragolada més potent de la meva vida, a ca l’Armand Samsó, promotor de la Porta dels Països Catalans, ja desaparegut. Al llarg dels anys hi he tornat moltes vegades, per motius diversos i en circumstàncies també molt distintes. Hi conservo amics, bons records i paisatges que estimo. Des de sempre, doncs, Catalunya Nord ha estat, ras i curt, el nord del meu país. Interessar-m’hi, doncs, em semblà ben normal i, per això, a principis dels vuitantes vaig escriure una breu Cronologia del catalanisme a Catalunya Nord (1900-1935), després de remenar papers en arxius i biblioteques, encara inèdita. L’amiga Renada Laura Portet m’acollí, llavors, en el magnífic casalici que tenia al centre de Perpinyà, on vaig hostatjar-me durant un parell de setmanes. No puc negar que, ara encara, quan trepitjo terra catalana, al nord de les Alberes, sento una emoció particular, sobretot quan em moc per uns carrers concrets de Prada o Perpinyà, recordant el que van ser i imaginant el que poden tornar a ser en el futur, si volem.

Al llarg de 48 anys he pogut seguir l’evolució de les coses en aquesta part del territori nacional, algunes per a bé i d’altres francament preocupants. L’ús públic de la llengua hi ha reculat i molt. Només cal comparar la situació d’ara amb aquella Prada de fa cent anys on, com recordava un personatge tan fascinant com desconegut al sud, Joan Rous, llevat de les poques famílies burgeses locals francòfones, tothom hi parlava català. Ara, però, hi ha escoles en català i català en algunes escoles públiques, una emissora de ràdio, partits diguem-ne catalanistes, consellers municipals, colles castelleres, diables, falcons i alguns escriptors de qualitat notable, com Daniel Bezsonoff o Joan-Lluís Lluís o músics com Pascal Comelade o Gerard Jaquet, entre molts altres personatges de gran interès cultural o acadèmic, com Joan Becat, entre els quals hem perdut aquests darrers mesos noms tan emblemàtics com Llorenç Planes o Pere Verdaguer.

Quan de mi va dependre, l’advocat perpinyanès Miquel Mayol, referent històric del catalanisme polític, l’home que, al nord, fa el pas del catalanisme cultural al polític, va ser diputat al Parlament Europeu per ERC, decisió que no va estalviar comentaris del tipus: “Com si aquí no tinguéssim gent preparada que hem hagut d’anar a fora a buscar-ne”. Vet aquí una forma d’expressar-se tan poc nacional que limita l’”aquí” a quatre províncies i considera el nord del país com a “fora” d’aquest. Una cosa semblant va passar quan vam fer possible l’obertura d’un centre de secundària en català al Soler (Rosselló) i quan vaig haver de sentir-me que “pagava escoles a França”, des del govern, acusació que, lamentablement, no venia només de la premsa i els partits espanyols...

La inconsciència nacional en la terminologia i la concepció del país és de dimensions notables. És normal sentir a les nostres ràdios i televisions parlar de la Cerdanya “francesa”, cosa que n’implica una d’espanyola, de bombers “francesos” per a referir-se als rossellonesos que apaguen incendis a les Alberes o veure, com si fos el més normal del món, rètols de “Perpignan” o “Cerbère” a carreteres i autopistes del Principat. Sempre vaig parlar només en català amb polítics del nord, com Alduy o Bourquin, i és en aquesta llengua que vaig ser-hi correspost, l’única que vaig fer servir en els actes oficials a què vaig acudir a Catalunya Nord. Però em consta, perquè ho he sentit jo mateix a polítics conservadors i progressistes, que alguns catalans del sud s’hi adreçaven en francès, en públic i en privat. Ara mateix, els postconvergents nord-catalans s’agrupen a OuiauPaysCatalan, un moviment polític on l’ús del català destaca per la seva absència, mentre protagonitzen una estúpida croada antioccitana que no qüestiona, però, la dependència política i econòmica de França.

La llengua va recuperant espais en el desert, és cert, però el que està encara més ferit, potser de mort, és el dialecte, el rossellonès, el qual no ha tingut mai una mínima estandardització oficial per part de l’IEC, com sí que l’han tinguda el valencià o les diferents variants insulars. D’altra banda, la supressió de la corresponsalia fixa a Perpinyà pels mitjans de la Corporació és una mesura també ben poc nacional. Ara, a tot estirar, podem saber si, nord enllà, hi plou, hi venteja o la intensitat de la xafogor, però res més. La desconnexió és absoluta a tots els nivells. El sistema de referències sociocultural, al nord, és tan francès com espanyol al sud. I el desconeixement de la realitat nord-catalana, al sud, és tan paorós que avergonyeix. Encara recordo, fa dècades, pintades independentistes als carrers de Prada, per la UCE, que deien: “Els catalans no som espanyols”, irònicament completades amb la inscripció: ”No, sem francesos!”... País complex, el nostre, on, a Ceret, els taurins són els catalanistes i on a les curses de braus sonen La Santa Espina i Els Segadors, amb naturalitat...

Tot això ve a tomb perquè m’he empassat, d’una glopada, Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió, d’Aleix Renyé, aquest català de Lleida que avui és, també, nord-català de dret i de fets. Un llibre necessari i clar, escrit amb un estil periodístic molt dinàmic, gens enfarfegat, que parla sense embuts de Catalunya Nord, de la realitat actual, del passat històric i del futur que pot ser. La singularitat de l’experiència vital de Renyé, un refugiat polític independentista que arriba al nord passant clandestinament els Pirineus, que viu en un poble de la plana tan actiu des del punt de vista de l’activisme català com és Bao i que es va casar amb una rossellonesa amb qui tingué tres fills, li dóna una perspectiva privilegiada per a veure tot el país amb una mirada no regional, sinó nacional. Un minyó, doncs, que no escriu des de la indiferència política o la simple informació documentada, sinó un pallago que és un ciutadà compromès amb el seu país, tot el seu país, i militant de la seva causa col·lectiva i que, per això, fa a polit amb l’alienació nacional. Renyé aspira que el conjunt dels catalans sàpiguen que, al nord i al sud de la frontera franco-espanyola, hi ha un mateix poble, com ho saben a Irlanda o al País Basc. I defensa, per a capgirar la situació i alliberar-se de tòpics i prejudicis, el paper de l’escola, l’ús desacomplexat de l’idioma arreu del territori amb naturalitat i uns mitjans de comunicació d’àmbit, consciència i continguts nacionals. Serà llavors, quan la normalitat comenci a triomfar, que la cançó de Jordi Barre, convertida en descafeïnat crit de guerra per l’USAP, recuperarà tot el seu sentit: “Els hi fotrem, els hi fotrem, els hi fotrem!”.

Josep-Lluís Carod-Rovira

Font: Naciodigital

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal