cartell toponimia

Cançoner per la Llibertat

portada agenda

Raimon

Raimon, el colós i l'adeu

«Tots els que hi érem, hi érem per això. Pel mateix. Per escoltar-lo cantar 'He mirat aquesta terra' per última vegada. No es pot dir una cosa més bonica que 'Amor de vos jo en sent més que no en sé'»

Diumenge vaig anar a l’últim recital de Raimon al Palau de la Música. Era el dia per anar-hi, l’últim, el comiat, l’adeu, el me’n vaig, salut i força, a reveure. Em feia il·lusió veure’l el dia del final, en plenitud vocal, en impressionant plenitud vocal, de fet.

No s’hi cabia. Als nostres seients del segon pis la visibilitat era complicada però et conformaves perquè s’ho ben valia. Algun dia caldrà començar a parlar seriosament de la presència invasiva dels telèfons mòbils als concerts. Una cosa és fer una foto o un parell amb discreció i traient el flaix i l’altra passar-s’hi tota l’estona i sempre amb la llumeta activada. I els que ho graven tot? Davant meu un senyor que superava bé els setanta anys es va passar tot el recital enregistrant les cançons, amb les mans elevades per enquadrar millor l’escenari. I no era l’únic, ni de bon tros. Quina obsessió és aquesta? Necessitem endur-nos a casa trossos d’allò que veiem, gravar-ho tot compulsivament, no ens fiem de la nostra memòria, la menystenim. Quina emoció pots experimentar durant la cançó si estàs preocupat mirant de capturar no se sap què amb la pantalleta?

TV3 emetia el recital i hi havia un focus que il·luminava el públic amb enlluernament inclòs. Era molest. Quins crits van fer alguns! El pobre Raimon no entenia res. Amb bon criteri el van apagar. Em va estranyar que hi hagués persones tan nervioses, tan irascibles. Vaig interpretar que estaven neguitoses per la solemnitat de l’acte que estàvem a punt de presenciar. Jo estava una mica mosca també. Em direu que és una tonteria sense importància però per mi la té. No hi havia programa de mà. Ho vaig trobar incomprensible. Raimon fa dotze recitals de comiat i el Palau no edita programa de mà? Com és possible?

A la meva col·lecció en tinc uns quants dels anys seixanta i setanta i volia incorporar-hi el del dia de l’adeu. I no. Aquests detalls relacionats amb el cerimonial, amb el fetitxisme, amb l’objecte apreciat, també són importants. No sabia que calia recordar-li això al Palau de la Música. La vetllada va ser també un acte d’amor a la sala on es va esdevenir. Ell mateix ho va recalcar abans de començar. Hi ha actuat desenes de vegades, totes diferents, totes especials, amb matisos, històries per a recordar i per a ser explicades. Amb les seves cançons Raimon també estava homenatjant el Palau, patrimoni de Barcelona, espai d’art i d’artistes, tantes nits de música i de ciutadania. Va dir al Palau que l’estimava i sense dir-ho va foragitar el fantasma dels bandits que fa uns anys van profanar-lo amb les seves martingales i atracaments.

Raimon va desfilar el seu repertori amb diligència i bon humor. Traient-se importància, sabent que la té. Perfilant amb detalls algunes cançons, presentant els poetes que va musicar, fent grans els trobadors antics. Ausiàs March, Roís de Corella, Anselm Turmeda, Salvador Espriu... Va mencionar Estellés, va cantar al País Basc i Et recorde Amanda, aquella preciositat que va escriure Víctor Jara. Els clàssics i els no clàssics. Els temes que més estima i els que estima la gent que l’estima. Hauria volgut que aparegués El carrer blanc, de les que més m’agraden, i Andreu, amic, que va dedicar a Andreu Alfaro, el seu company de l’ànima. Però no té importància, esclar.

Escoltar-lo cantar He mirat aquesta terra per última vegada. Això és important. No és qualsevol cosa. Tots els que hi érem, hi érem per això. Pel mateix. Per escoltar-lo cantar He mirat aquesta terra per última vegada. No es pot dir una cosa més bonica que “Amor de vos jo en sent més que no en sé”. Ho va escriure Ausiàs March i cantant de nou Veles e vents, Raimon ho va elevar al cel i em vaig emocionar. Diguem no, Jo vinc d’un silenci, els pròlegs d’Al vent, que va tancar. “No vull plorar”, va etzibar-nos. Vaig trobar a faltar més aplaudiments, més estona de mans picant, deu minuts com a mínim. Certa gasiveria. Aquesta part final, un altre cerimonial que s’ha de posar en valor, es va ventilar massa ràpid i sense excessiva emoció global.

Era íntima l’emoció, aquesta no la calcula ningú, no depèn de cap aplaudiment. Aquesta perdura, a la memòria i a l’ànima. 
 

La vetllada va ser també un acte d’amor a la sala del Palau. Foto: ACN

Font: NacioDigital 

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 voters
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal